La Casa de les Llengües aterra fora de pista

Linguamón es va presentar al barri amb un acte més pensat de cara a la galeria mediàtica que no pas en els ciutadans, marcant distància entre els gestors de l’equipament cultural i el públic al qual se suposa que va adreçat. “Aquest centre és per a vosaltres, per a la gent”, va dir Antoni Mir, el director del projecte, referint-se al centre de visitants que es va inaugurar. Però pràcticament no hi havia gent, fora dels periodistes i de tot l’estol d’empleats de les administracions amb què es fan acompanyar les personalitats quan van d’inauguració. Ni el dia ni l’hora ni la convocatòria eren els adequats. Linguamón rematarà amb un concert dilluns 23 a la nit, adreçat només a “personalitats”, al qual s’hi accedeix només amb invitació personal.

Crònica de la inauguració: Parlen amb micròfons per fer-se sentir, i ho fan des de tarimes perquè els vegi tothom. Vesteixen amb elegància i porten cotxes luxosos per fer-se més importants, i es fan acompanyar per secretaris i escortes per exhibir poder. Així van ser vistos el vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira, el tinent d’alcalde Carles Martí i Antoni Mir, el director de Linguamón, per l’escassa i testimonial presencia ciutadana que va haver d’identificar-se per entrar a la plaça de la cantina de Can Ricart.

Van discursejar sobre la diversitat lingüística, aquest patrimoni de tots, vanant-se de la ciutat que governen i del prometedor futur d’un altre patrimoni, el d’una fàbrica que ignoraren i menystingueren en el passat. Els escassos ciutadans, que hi eren amb aquesta condició, la de ciutadans, i no per cap altra raó o interès, escoltaren amb educació i respecte, i aplaudiren per convenció, com tothom. Tanta immodèstia, tanta fatuïtat i tan poca cosa a dir a la gent. Hom esperaria dels seus representants més dignitat i més cultura i menys vanitat. Un elitisme que dóna ales a un altre elitisme allunyat també de la gent, a uns escassos metres de distància, se sent una cridòria d’uns pocs: el crit contra tot i tots com a única forma de comunicació i que els aïlla de la realitat del barri. Quin panorama! Pobres llengües!