Les sortides cap endavant en època de crisi, quan tot sembla justificar-se per la creació de llocs de treball, solen ser les grans hipoteques del demà. El comentari ve a propòsit del projecte Eurovegas, consistent en essència a fer noves inversions urbanístiques amb la palanca de l’economia terciària, el turisme, el joc, la diversió i el diner fàcil. Semblaria una broma si no fos que el govern català està fent mans i mànigues per atraure els inversors americans al bell mig de la plana del delta del Llobregat, amb un consum dramàtic del sòl agrari, en un indret que constitueix encara un dels més rics conreus i imprescindibles paratges de la regió metropolitana de Barcelona.
Aquesta operació té molta similitud amb una altra que es va executar a Barcelona després dels Jocs Olímpics, quan la ciutat es trobava ofegada per la forta hipoteca econòmica dels Jocs i el país travessava una depressió econòmica que tocaria fons l’any 93. Em refereixo al Projecte Diagonal Mar (DM). Era l’any 94 quan el diari La Vanguardia titulava: “La ciudad reacciona ante la crisis: Un rascacielos de 27 plantas de Ricardo Bofill presidirà el complejo Diagonal Mar” (La Vanguardia 29/3/1994). La premsa “boba” de l’època parlava de l’empremta americana a l’estil del World Financial Center de Nova York en una sortida de la crisi a base de totxo i de capital estranger. El diari continuava informant que els promotors americans, el grup financer Kemper Co. i la immobiliària The Prime Group de Chicago, a través de la promotora Kepro es trobaven a l’espera del corresponent permís de la Generalitat i de la llicència municipal per iniciar les obres. Diagonal Mar era un projecte de 34 hectàrees, amb una inversió estimada en 200.000 milions de pessetes, dels quals 60.000 milions en una primera fase crearien 4.000 llocs de treball. Els sona d’alguna cosa tot això?
