Tot recordant el Pla de l’Eix Llacuna
Per Nadal de l’any 2001, i en el marc de la transformació de les àrees industrials del Poblenou, l’Ajuntament va aprovar provisionalment el Pla Especial de l’Eix Llacuna, la formalització del qual, que comportava edificis alts, alhora que afectava empreses i residents, i menystenia els referents identitaris del Poblenou, va aixecar una immensa protesta veïnal. Amb l’impuls de l’Associació de Veïns (AVPN), es presentaren 4.000 al·legacions i es mobilitzà el barri com no ocorria des dels anys previs als Jocs Olímpics. Tot indicava que el Pla de l’Eix Llacuna, convertit en la prova del nou del districte 22@ que tot just començava a caminar, es trobava a un pas de l’abisme. Llavors el regidor d’Urbanisme, Xavier Casas, veient “la que estava caient” va enviar el seu gerent, Ramon García Bragado, a negociar.
Amb l’ambient encara reescalfat després d’una assemblea al Casino de l’Aliança, a través de la qual s’articularia la resposta veïnal, el responsable d’Urbanisme va retirar el pla aprovat inicialment. La negociació va acabar en acord: el nou pla pactat feia desaparèixer les altures extremes, rebaixava el nombre d’afectacions i s’instrumentaven mecanismes de participació en el futur com la comissió de seguiment del pla d’equipaments del Poblenou, la comissió d’afectats dels plans del 22@ i la participació de representants veïnals en futurs instruments de planejament en l’àmbit del 22@.
Aquella crisi va provocar una sotragada al govern municipal. Xavier Trias, cap de l’oposició, va aprofitar la revolta per demostrar que ell es trobava més a prop dels ciutadans que no pas l’alcalde, el qual havia perdut la credibilitat. La referència sistemàtica al 22@ com un pla fracassat era una constant. En un pasquí que CiU va distribuir pel barri, que duia per títol “Als veïns del Poblenou”, s’assegurava que si no es modificava el PERI “recorrerem el pla interposant un recurs al tribunal contenciós administratiu...” El PSC va replicar amb un altre pamflet: “Poblenou que no te engañen”, deia textualment, tot explicant les excel·lències del 22@. El full acabava dient “lamentamos la instrumentalización que ha llevado a cabo el concejal Puigdollers –Capitán Araña con coche oficial– de las legítimas inquietudes de los vecinos...” en referència al fet que CiU, que tant criticava els gratacels de Llacuna, havia estat a favor però de l’Hotel Vela de Bofill al port. Per la seva part, Esquerra Unida i Alternativa (Euia), integrada al grup d’ICV al govern de la ciutat, va posar també un full en circulació: “Enhorabona, veïns i veïnes del Poblenou. La vostra lluita i determinació ha aturat el pla urbanístic de l’Eix Llacuna”. Tothom movia fitxa per treure algun profit o bé per evitar el descrèdit perquè l’escandalosa relliscada municipal de l’Eix Llacuna, com a mínim, havia fet evident que els ciutadans comptaven ben poc per als qui decideixen l’esdevenidor de la ciutat. Els gairebé 3.000 poblenovins que van sortir al carrer un darrer dia de febrer, tallant la Gran Via i provocant un col·lapse majúscul a la ciutat, van ser d’allò més convincents.
Per la banda ciutadana, després d’experimentar com les manifestacions multitudinàries havien posat l’alcalde contra les cordes, alguns van veure en l’acord que tancava el conflicte, rubricat per l’AVPN i l’Ajuntament, un signe de feblesa de qui fins aquell moment havia liderat la protesta. Van aparèixer importants discrepàncies per diferents flancs. D’una banda, alguns propietaris afectats pel pla de Llacuna volien continuar litigant, disconformes amb les condicions econòmiques i de reubicació. Altres grups, més interessats en el qüestionament del “sistema” que en la recerca de solucions urbanístiques, van acusar l’AVPN de pactista i de fer concessions excessives per suavitzar el pla de l’Ajuntament. La Coordinadora Contra el 22@ va empaperar el barri amb cartells on es podia llegir: “L’Ajuntament i la junta de l’AVPN han demostrat que han estat incapaces de sintetitzar les veus d’un barri que vol preservar la seva identitat”. Amb el lema El Poblenou no està en venda! la jove coordinadora disputava a l’Associació de Veïns les posicions més radicals. El cas és que els qui havien estat promotors i principals actors de la protesta no van saber mantenir en el decurs del temps la unitat d’acció.
Però aquell combat va enfortir el moviment ciutadà. Van ser anys, arreu de la ciutat, d’una gran contestació popular a un consistori malaltissament encaparrat en el Fòrum de les Cultures, que acabà sent un dels seus principals fracassos. El Poblenou, amb les seves entitats i associacions, escalfava motors pel que encara havia d’arribar: el patrimoni industrial, l’habitatge digne i assequible, els equipaments i el casc històric...
El Pla Especial de Llacuna, un dels més emblemàtics per la seva centralitat, ha quedat força adormit. Les úniques peces que s’han desenvolupat segons el previst en el pla són les del Cànem, on s’ha construït un hotel, i la Granota, on per iniciativa de l’empresa Gaes es va poder obrir el carrer fins a Pere IV i es construí l’escola infantil i primària La Llacuna. Amb la crisi... ara les coses marxen al ralentí.
L’octubre de 2006 una sentencia del TSJC, responent al recurs presentat pel grup de CiU, anul·lava el Pla de l’Eix Llacuna. L’Ajuntament la va recórrer però el Tribunal Suprem ha confirmat fa pocs dies la nul·litat del Pla. El litigi se centra en un intercanvi entre espais lliures i equipaments aparentment amb defecte de forma. Segons CiU, i el tribunal li ha donat la raó, el sòl verd obtingut per l’Ajuntament de Barcelona de forma gratuïta per cessió obligatòria del Pla Especial urbanístic s’hauria d’haver expropiat. El TSJC va considerar el 2006 que l’Ajuntament no justificava convenientment la modificació de zones verdes segons la Llei d’urbanisme vigent en aquell moment. També va esmentar que no es respectava el que estava establert en l’antiga Llei d’urbanisme en relació amb el repartiment de càrregues i beneficis.
El recurs té més a veure amb la picabaralla entre govern municipal i oposició que amb una discrepància substantiva. CiU va recórrer l’aprovació definitiva del PERI de Llacuna probablement més com una estratègia per colpejar i aïllar el grup del govern després que el planejament de Llacuna fos enormement controvertit pel desacord veïnal i la gran protesta ciutadana que se’n va derivar. D’aquesta manera, Xavier Trias, aspirant a l’alcaldia per CiU, s’arrenglerava virtualment amb el barri que, en la seva opinió, mantenia des del conflicte de llacuna “un divorci amb el pla 22@”. Trias va intentar demostrar a través de recursos contra actes urbanístics que van obtenir sentencia favorable per a CiU que el govern municipal no ho estava fent bé. Caldria però analitzar el conjunt de recursos promoguts per la federació convergent per comprovar si no hi havia també recursos desestimats, i en qualsevol cas veure quins abunden més. La sentència de nul·litat no canviarà substancialment res, però és un aval per a les posicions de CiU a les portes d’unes eleccions municipals. Caldria, doncs, ara que uns i altres diguin en quin sentit pensen modificar el planejament. Però que ho diguin abans de les eleccions perquè els ciutadans actuïn en conseqüència.
Salvador Clarós