El Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola, és el darrer país africà colonitzat que espera encara la independència. Des del 1973, el Front Polisario lluita per aconseguir-la. El 1975, el Marroc i Mauritània van envair el Sàhara. El febrer de 1976 el Front Polisario proclamà la RASD, República Àrab Sahrauí Democràtica.
Després de divuit anys de guerra, el Pla de Pau de les Nacions Unides per al Sàhara Occidental va ser adoptat el 1991 pel Consell de Seguretat. La Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental, MINURSO, ha estat controlant l’alto el foc des del 6 de setembre de 1991 i preparant el referèndum per a l’autodeterminació. Aquest referèndum continua pendent.
Després de la invasió per part del Marroc, la majoria de la població civil va fugir als camps de refugiats d’Algèria, on encara és des d’aleshores en les pitjors condicions d’habitabilitat.
Aquest campament, a les portes de la capital, és un crit dels sahrauís per recordar-nos que fa 35 anys que dura el conflicte i que no s’han rendit. No solament hi ha la resistència dels camps d'Algèria, la dels exiliats que patrullen extramurs des de Tinduf, hi ha la resistència democràtica interior, la dels manifestants i de les tendes plantades, la de Haidar, i de Zuber Elgarhi, el jove de catorze anys assassinat aquesta setmana per la policia del rei Muhàmmad VI, així com la veu de la diputada marroquina Guesmoula Ebbi, exmembre del Front Polisario, que fins ara defensava les tesis marroquines sobre la sobirania del Sàhara i que va veure ciutadans marroquins amb la policia amenaçant els sahrauís, destruint cases i enduent-se els seus béns.
L’ONU continua considerant que és l'Estat espanyol la potència colonial responsable de facilitar l'accés a la independència del Sàhara.
Al llarg dels anys, els diferents governs d’Espanya s’han desentès del problema. De primer, va ser la vergonya d'abandonar-los quan hi hagué la Marxa Verda. Després, el silenci perllongat i el posicionament de tots els qui, en arribar al govern, no veuen sinó el Marroc i negligeixen la responsabilitat que tenen envers els sahrauís.
El president Zapatero defineix de sensata i prudent la política del govern davant del conflicte, mentre es repeteixen les expulsions de periodistes espanyols i, des de fonts sahrauís, es reiteren les denúncies de desaparicions i detencions massives.
Alguna cosa ens fa pensar que la situació que es dóna entre Israel i el Poble Palestí, i el Marroc i el Poble Sahrauí, tenen massa en comú. Les potències fortes incompleixen acords i tractats, mentre la comunitat internacional mira cap a un altre cantó i permet l’opressió dels pobles sotmesos.
Com és possible que Espanya no condemni un govern que no respecta els drets humans, ha matat entre altres un ciutadà espanyol i prohibeix l’entrada a la premsa del país?
Com és que la Unió Europea té el Marroc com a soci preferent quan el seu govern no respecta els drets humans?
El poder econòmic ha de poder més que els drets humans i les lleis internacionals?
La ciutadania del nostre país està al costat del poble sahrauí i mostra la seva solidaritat donant suport a les seves reivindicacions i acollint els seus nens i nenes cada estiu en el programa Vacances en pau. Com a ciutadans espanyols som corresponsables del fet que tota una nació continuï, després de 35 anys, vivint en guerra, ofegada per la repressió, allunyada de casa seva i amb la dignitat violada. No podem ignorar el seu clam.
Barcelona, novembre 2010,
Montse Milà