L’Ajuntament de Barcelona va adquirir el compromís de promoure 10.000 habitatges en règim de protecció durant el mandat 2004-2007. Aquest compromís responia a la catastròfica situació en què es trobava la ciutat a començament del mandat municipal pel que fa a la inaccessibilitat de l’habitatge. La deficient política d’habitatge practicada per les administracions competents: Estat, Generalitat i Ajuntament, juntament amb una escalada espectacular...
L’Ajuntament de Barcelona va adquirir el compromís de promoure 10.000 habitatges en règim de protecció durant el mandat 2004-2007. Aquest compromís responia a la catastròfica situació en què es trobava la ciutat a començament del mandat municipal pel que fa a la inaccessibilitat de l’habitatge. La deficient política d’habitatge practicada per les administracions competents: Estat, Generalitat i Ajuntament, juntament amb una escalada espectacular del preu del sòl arreu, i a Barcelona en particular, va portar a una situació del tot insostenible que col·locava en la marginació importants col·lectius socials, en especial els joves. L’Ajuntament de Barcelona va assumir en el Programa d’actuació municipal 2004-2007, aprovat el 6 d’abril de 2004 que “l’habitatge serà una política central del mandat municipal per avançar cap a una ciutat amb més benestar i més solidària”, afirmació que va generar expectatives de canvi i millora de l’accés a l’habitatgte a la ciutat.
Ara bé, l’informe presentat per l’Ajuntament de Barcelona al Consell de Ciutat el 12 d’abril de 2007 diu que, a data d’abril de 2007, s’han acabat a Barcelona 4.178 habitatges socials; que uns 4.360 més estan troben en construcció, i que es troben en tràmit de llicència uns 1.530 habitatges més. Les xifres sumen, però la realitat és que dels 10.000 habitatges compromesos, a final de legislatura només un 41%, menys de la meitat, estan disponibles.
Si traslladem les dades al barri del Poblenou (veure quadre annex), veiem que hi ha 430 habitatges en règim de protecció acabats i 1.223 en construcció. És a dir, tan sols el 26% dels habitatges que es troben en procés administratiu estan acabats. Els únics habitatges nous que s’han enllestit són les promocions fetes per la cooperativa veïnal Prohabitat 2000, a Josep Pla i a Lope de Vega, i per la cooperativa de la UGT a Cristòbal de Moura. Tenint en compte l’enorme demanda que hi ha, les xifres són més que modestes pel que fa a la posada en el mercat d’habitatges protegits ja sigui de venda o de lloguer. La major part dels habitatges ja acabats al Poblenou eren simplement per substituir aquells que s’han enderrocat perquè estaven afectats pels plans urbanístics per a l’obertura de la Diagonal o del 22@.
Es pot afirmar amb rotunditat que al Poblenou, una de les àrees de Barcelona amb més potencial de construcció d’habitatge protegit, a final de la legislatura actual, només s’han acabat el 11,3% d’habitatges nous portegits, és a dir, aquells que són realment oferta neta d’habitatge per satisfer la demanda desbocada d’aquests moments. La conclusió no pot ser més decebedora, sobretot perquè qualsevol ciutadà del barri pot observar a quina velocitat avança la construcció d’habitatge de lliure mercat i a quina l’habitatge públic.
Vistes les dades reals sobre l’habitatge social al Poblenou, observem lentitud en l’execució dels 4.000 habitatges protegits del 22@. Només se’n van lliurar els 70 primers el desembre passat. En les al·legacions presentades per la FAVB al Pla d’Habitatge, al febrer de 2004, es demanava que de tot l’habitatge construït la meitat fos protegit.
L’Ajuntament no s’ha compromès mai amb aquesta demanda i ha arribat tot just al 30%.
Pel que fa a l’habitatge, cal esmentar una altra de les xacres al Poblenou: els anoments lofts il·legals. És a dir, aquells edificis industrials que han estat convertits en habitatges al marge de la normativa urbanística i per compte de propietaris que mai han sol·licitat els permisos d’obra corresponents perquè, senzillament, mai els haurien estat concedits. Aquesta pràctica es va estendre molt per la zona 22@. S’ha denunciat reiteradament al Districte i davant dels grups polítics municipals, i malgrat que en el Programa d’actuació del districte es diu que “s’establiran mesures de major control”, encara s’està a l’espera que l’Ajuntament actuï per restablir els usos permesos. Es calcula que hi ha més d’un miler d’habitatges que infringeixen la norma urbanística, i en algunes ocasions la infracció és greu o molt greu perquè s’ha construït il·legalment per augmentar el volum d’edificació.
Un altre aspecte que preocupa ha estat les accions que algunes immobiliàries han emprès per expulsar les persones que viuen de lloguer amb finalitats especulatives.
No és suficient la comprensió i la bona voluntat de les administracions. Cal que les lleis castiguin aquestes pràctiques per evitar la indefensió en què s’han trobat alguns veïns i veïnes del barri. En aquest sentit, esperem que el projecte de llei sobre l’habitatge que es debat al Parlament no tingui gaires mutilacions.
Finalment, les entitats veïnals del Poblenou van signar un acord amb l’Ajuntament perquè una tercera part dels habitatges del 22@ s’adjudiquin a persones empadronades al Poblenou. Va ser una gran conquesta de les entitats per frenar l’expulsió creixent dels joves pels efectes de l’especulació del sòl. No va ser fàcil perquè ens vam trobar amb un ajuntament molt recelós que no entenia les raons dels ciutadans del Poblenou. Posteriorment, s’han signat acords de la mateixa naturalesa en altres indrets, fet que ha demostrat que la mesura no era retrògrada com deia l’Ajuntament, sinó precisament progressista. No voldríem ara que la quota de barri aconseguida en el 22@ (la tercera part dels 4.000 habitatges) quedi alterada pel fraccionament del territori amb convenis d’àmbit més reduït.
