Arriben notícies de discrepàncies entre Comuns i Socialistes amb relació a l’urbanisme tàctic https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20201005/483853348129/urbanismo-tactico-crisis-gobierno-barcelona.html Certament hi ha una incomprensió que no és de forma sinó més aviat manifesta una certa rigidesa conceptual sobre la ciutat. La ciutat es troba híper retolada, i no només els vials sinó tot el que els envolta. La ciutat està més grafitejada que mai. Els motius són molts i diversos, però lo tàctic, en el sentit de més intencional que fàctic, flueix per totes bandes. La publicitat n’és un exemple. Ja fa temps que els bars marquen el contorn de les seves terrasses amb pintura al paviment perquès una forma de perimetrar un ús. No veig gaire diferència entre això i una vorera pintada sobre l’asfalt. En els nuclis antics s’imposa la plataforma única per comptes de voreres elevades respecte als vials. A les cases es construeix amb panells “de quita i pon”, vaja de pladur que permet canviar la configuració de l’espai amb facilitat. Podem imaginar més pintura que la que adorna l’asfalt dels vials per regular el transit? Hi ha alguna cosa més tàctica que un semàfor? Abans que apareguessin aquests senyals lluminosos que avui ningú qüestiona es creia que només un guàrdia ficat en una mena de gàbia podia dirigir el transit perquè no esdevingués un caos. La tàctica en l’urbanisme sempre ha existit.
Però, més que urbanisme tàctic jo en diria urbanisme de transició. I no em cansaria d’explicar que la ciutat es troba en una transició que respon als canvis profunds que tenen lloc avui al món sencer. Anem cap a una ciutat digital i una ciutat verda i sostenible. Aquest destí és comú a totes les ciutats, i està en línia amb els criteris de reconstrucció de la UE per transitar cap a un nou model econòmic digital i ecològic. És la resposta intel·ligent a les crisis que ens estan escombrant com una seqüència de fronts de tempesta, i els que encara vindran al llarg dels propers decennis. El tacticisme d’algunes intervencions a l’espai públic poden ser més o menys encertades. Caldrà que els ciutadans també opinin i participin alhora de modular les solucions. Però el que no s’ha de fer és negar que la ciutat està transitant de model davant dels problemes i ineficiències que presenta ja de forma molt evident l’estructura i el funcionament d’un espai que va ser concebut fa més de 160 anys quan Cerdà va dibuixar l’Eixample. Si avui visqués Cerdà, amb tota probabilitat ho canviaria tot. I seria incomprès, com ja ho va ser quan va concebre la ciutat que tenim ara.
Salva Clarós