Els propers 3 i 4 d’octubre,
Barcelona serà l’escenari del RedBull. L’última edició d’aquest festival aeri a Barcelona va ser el maig del 2006. En aquell moment ja va ser objecte de les critiques veïnals, pel possible perill que podia comportar, - la pista d’aterratge estava prop de les instal·lacions de la Feria d’Abril-, com pels problemes de mobilitat que va generar.
Aquest any, novament ens trobarem amb aquest espectacle, que d’entrada ja ha limitat l’accés al passeig marítim entre les platges del Bogatell i Nova Icària, i amb la construcció d’una torre de control al bell mig del passeig. Tot fa preveure que les molèsties al veïnat es reproduiràn.
En uns moments de crisi, com els que estem travessat, aquestes demostracions, apart dels inconvenients esmentats, son un escàndol per qui els hi costa arribar a finals de més. No és justificació que els organitzadors cobreixin les despeses, ja que aquestes poden ser destinades per accions més útils.
“Barcelona vuela alto”
Així titulava l’edició de La Vanguardia del 7 de maig de 2006 la crònica de la cursa d’avionetes acrobàtiques que es va celebrar aquell any per primera vegada a les platges de Barcelona. El diari es va fer ampli ressò de l’enorme col·lapse que va patir la ciutat per la gran afluència de públic, un milió segons fonts oficials “La carrera de aviones atrae a más de un millón de ciudadanos y colapsa el trafico” (La Vanguardia 7/5/06).
La gent va acudir massivament en cotxe particular. Hi va haver cues quilomètriques a la ronda litoral des del nus del Llobregat fins al de la Trinitat, i l’embús va ser monumental. Un portaveu de la Guardia Urbana va dir, segons La Vanguardia, “Es prácticamente imposible moverse en toda la zona baja”. Però és que el transport públic es va reforçar amb vehicles i amb freqüència, i malgrat això les línies 1 i 4 del metro no donaven abast, no admetent passatge des de meitat del seu recorregut. Al carrer, el soroll dels clàxons del cotxes era ensordidor.
Els veïns del Poblenou recorden aquell dia en el que la fantasia i la ingenuïtat d’un ajuntament que, fins i tot després del fòrum 2004 continuava mostrant una malaltissa addicció als grans espectacles de masses, va batre el rècord de la insostenibilitat ambiental, circulatòria, acústica... sobrepassant de llarg els límits de la capacitat de càrrega del territori i els seus accessos, i esgotant la paciència dels ciutadans. No tothom ho va veure de la mateixa manera: l’alcalde es va mostrar satisfet amb l’esdeveniment “Joan Clos expresó en voz alta su deseo de que la Red Bull Air Race vuelva el año que viene a celebrar-se en Barcelona”. Afortunadament, al cap de quatre mesos va ser rellevat de l’alcaldia i es va estroncar la seva megalòmana inclinació al disbarat. De fet, els d’ICV van imposar una moratòria per aquell espectacle que no era precisament d’allò més saludable.
Però no hi ha moratòria que duri per sempre. Es deu haver aixecat el veto a la Red Bull Air Race. Al cap de 3 anys, i en plena crisi econòmica i ambiental, mentre una part de la classe treballadora ha perdut la feina i està fent sacrificis per arribar a fi de mes, el consistori recorre a l’estímul més primari “un dia és un dia” pel saltar-se les normes de civisme i lliurar la ciutat novament a l’orgia del soroll, del col·lapse, del tot s’hi val a l’hora d’aparcar, de pixar i del que sigui. Perquè és evident que el mal d’aquestes coses no és el fet en sí sinó la desmesura. Només cal veure els preparatius que han provocat el tancament d’espais públics a les platges de la Mar bella i del Bogatell, o preguntar pel balanç i el cost energètic d’aquest acte que al final s’esvairà en unes poques hores. El problema és que això forma part d’una cultura del malbaratament i de la banalitat que hauríem d’haver ja superat. Barcelona potser vola alt, però l’ajuntament ha caigut molt baix.
Salvador Claròs