Els antics tallers Oliva Artés, esperen també una dotació econòmica de l’ajuntament que no acaba d’arribar per poder rehabilitar els edificis i convertir la fàbrica del carrer de Pere IV, mig engolida pel Parc del Centre, en seu del Museu d’Història de la Ciutat MUHBA.
Corria el mes de novembre de 2002 quan a petició directa també de l’AVPN i del Grup de Patrimoni del FRB al llavors totpoderós arquitecte en cap Acebillo per preservar la fàbrica, aquest va acceptar. Acebillo, amb la col·laboració de Oriol Clos, que en aquells moments era urbanista a 22@, va amnistiar la fàbrica que portava penjat des de feia mesos el cartell d’enderroc, tot agraint la iniciativa de l’AVPN perquè la recuperació d’Oliva Artés per a usos culturals i cívics s’ho valia.
Des d’aquell moment, Oliva Artés ha vist créixer al voltant seu grans edificis a la Diagonal; ha vist inaugurar el Parc del Centre, on ha quedat la vella fàbrica reclosa, i fins i tot ha vist transformar una de les seves naus secundàries per a ús de la Guardia Urbana. Mentre tant el vell patrimoni industrial anava patint els avatars de l’abandonament i l’oblit. El Districte de Sant Martí, que sí va tenir diners per reubicar la Guardia Urbana a la nau del carrer Marroc, amb una intervenció arquitectònica desafortunadissima que ha esguerrat l’edifici, no ha trobat mai finançament per consolidar i recuperar definitivament la gran nau basilical del carrer Pere IV que, contra tota aparença, perquè externament l’edifici no mostra valors rellevants, és d’una gran esveltesa i lluminositat, tal com reconeix l’arquitecte Jordi Badia, l’autor del projecte que ha de permetre acollir a Oliva Artés el museu de la Barcelona industrial.
El que no arriba son els diners per tirar endavant el projecte de rehabilitació. Una vegada més, igual com passa amb les naus on hi hagué la màquina de vapor de Can Ricart, l’edifici es va deteriorant perquè té malmesa la coberta i ha quedat a expenses de la corrosió.
Què passa a aquest Districte que no inverteix en rehabilitació del ric patrimoni del Poblenou? Sembla que el patrimoni i la cultura no son pas prioritaris per al nostre Regidor. A la vista està que les iniciatives han hagut de partir sempre dels ciutadans i a més han hagut de veure-se-les sovint amb la resistència dels representants municipals del Districte. Oliva Artés és de propietat municipal i a més, com a element catalogat, és responsabilitat de la propietat mantenir aquest patrimoni en òptimes condicions. A què espera doncs el Regidor? És que espera en aquesta ocasió obtenir el finançament per la via de la subscripció popular dels ciutadans del Poblenou?
Linguamón es va presentar al barri amb un acte més pensat de cara a la galeria mediàtica que no pas en els ciutadans, marcant distància entre els gestors de l’equipament cultural i el públic al qual se suposa que va adreçat. “Aquest centre és per a vosaltres, per a la gent”, va dir Antoni Mir, el director del projecte, referint-se al centre de visitants que es va inaugurar. Però pràcticament no hi havia gent, fora dels periodistes i de tot l’estol d’empleats de les administracions amb què es fan acompanyar les personalitats quan van d’inauguració. Ni el dia ni l’hora ni la convocatòria eren els adequats. Linguamón rematarà amb un concert dilluns 23 a la nit, adreçat només a “personalitats”, al qual s’hi accedeix només amb invitació personal.
Crònica de la inauguració: Parlen amb micròfons per fer-se sentir, i ho fan des de tarimes perquè els vegi tothom. Vesteixen amb elegància i porten cotxes luxosos per fer-se més importants, i es fan acompanyar per secretaris i escortes per exhibir poder. Així van ser vistos el vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira, el tinent d’alcalde Carles Martí i Antoni Mir, el director de Linguamón, per l’escassa i testimonial presencia ciutadana que va haver d’identificar-se per entrar a la plaça de la cantina de Can Ricart.
Van discursejar sobre la diversitat lingüística, aquest patrimoni de tots, vanant-se de la ciutat que governen i del prometedor futur d’un altre patrimoni, el d’una fàbrica que ignoraren i menystingueren en el passat. Els escassos ciutadans, que hi eren amb aquesta condició, la de ciutadans, i no per cap altra raó o interès, escoltaren amb educació i respecte, i aplaudiren per convenció, com tothom. Tanta immodèstia, tanta fatuïtat i tan poca cosa a dir a la gent. Hom esperaria dels seus representants més dignitat i més cultura i menys vanitat. Un elitisme que dóna ales a un altre elitisme allunyat també de la gent, a uns escassos metres de distància, se sent una cridòria d’uns pocs: el crit contra tot i tots com a única forma de comunicació i que els aïlla de la realitat del barri. Quin panorama! Pobres llengües!
Davant la presentació pública de LinguaMón, "La Casa de les Llengües", a Can Ricart, l'Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou vol fer aquestes puntualitzacions:
Davant la inauguració del Centre de Visitants de la futura seu de Lingüamón a Can Ricart, l'Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou vol fer algunes puntualitzacions:- En primer lloc, recordar que no estaríem parlant d'aquest projecte a Can Ricart sense la llarga mobilització ciutadana que va permetre recuperar aquest bell conjunt industrial, evitant el seu enderroc tal com estava previst pel Pla de Millora Urbana de Parc Central, del 22@, i que posteriorment va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional de Catalunya.
- Constatar un cop més, la diferent velocitat amb què es van materialitzant, segons la seva tipologia, els equipaments. Els equipaments de proximitat com el casal de barri, entre altres, proposat per la Plataforma Salvem Can Ricart, assumit per l'Ajuntament, queda ajornat sine die i al seu lloc s'hi instal·la, encara que provisionalment, el Centre de Visitants de la futura Casa de les Llengües.
- Que la Casa de les Llengües, que ocuparà 7.000m2 de les naus de Can Ricart, no està en contradicció amb el Museu industrial reivindicat en el seu dia dins de Can Ricart per la Comissió d’Equipaments del Poblenou. Aquest tindrà la seva ubicació a les naus Oliva Artés, al bell mig del Parc del Centre i a escassa distància de Can Ricart, i del qual en aquests moments s’està elaborant el projecte. A les naus del sistema energètic de vapor de Can Ricart està previst ubicar-hi un centre d’informació del patrimoni industrial del Poblenou i el centre d’interpretació de la fàbrica d’estampats de Can Ricart. Malauradament aquest projecte depèn de la restauració d’aquelles naus que han quedat excloses de la rehabilitació a mans de la Casa de les Llengües, i el seu destí és una incògnita a hores d’ara.
- El projecte de Linguamón, que es materialitzarà en aquest centre de referència internacional “La Casa de les Llengües” amb la lloable vocació de defensa de les llengües minoritzades com la nostra, fet que comporta altrament una rehabilitació respectuosa del patrimoni existent, pensem que és una bona oportunitat que serà ben valorada pel conjunt de ciutadans del Poblenou i de Barcelona.
- Can Ricart ha esdevingut una icona d’allò que el barri s’ha fet seu, en aquest sentit esperem que Linguamón sigui un projecte ben integrat en el seu entorn veïnal. La casa de les Llengües, tal com s’ha compromès el seu director, Toni Mir, permetra la utilització de l’Auditori per part del centre d’artistes Hangar, el MUHBA i els col·lectius ciutadans de la zona.
- Davant de la recent descoberta de restes arqueològiques de l’època romana, que sens dubte enriquiran encara més aquest magnífic patrimoni que és Can Ricart, caldrà que s’actuï amb cura i amb rigor perquè no es perdi cap valor dels que conté la troballa.
- Ara que comença a prendre forma la recuperació del conjunt històric de Can Ricart amb projectes sòlids i consistents, queda cada vegada més palesa la necessitat de rectificar, pel que fa al planejament, la previsió d’uns edificis exageradament alts a les proximitats del conjunt històric, que de portar-se a terme restarien valor i constituirien un nyap urbanístic.
Fem públic el comunicat del Fòrum de la Ribera del Besòs, grup en què participa la nostra entitat i que en el seu dia va ser el primer d'alertar sobre la importància del patrimoni de Can Ricart:
{mosimage}
{mosimage}
Avui s’ha fet públic l’acord que han arribat l’Ajuntament i la Sala Beckett perquè aquesta entitat s’ubiquès en els locals de l’Antiga Cooperativa Pau i Justicia (c. Pere IV, 228-232).
Aquest local, des de que la Cooperativa va tancar en els anys 80, ha estat pràcticament en desús. L’espai, qualificat d’equipaments va ser comprat per l’Ajuntament en el 2007, però l’estat d’abandonament ha continuat i la degradació degut a les goteres ha estat denunciada repetidament per l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou (veure noticia del dia 5-07-2009)
Aquesta preocupació va portar a l’Associació a dirigir-se el passat mes de Juliol al Delegat de Cultura de l’Ajuntament, sr. Jordi Martí per parlar, entre altres coses, d’aquest edifici. Aquest veient les grans possibilitats d’aquest edifici i sabedor de les necessitats que tenia la Sala Beckett de buscar un nou espai va donar els passos necessaris que han portat a l’anunci que avui fem públic.
La Sala Beckett enguany celebra els seus 20 anys. Un litigi amb els propietaris del solar de Gràcia, a on estan ara, els obliga a marxar d’allà. Durant aquests anys ha aconseguit ser un espai de referència internacional de creació i experimental teatral dedicat especialment a la promoció de la dramatúrgia contemporània, i punt de trobada de dramaturgs, altres creadors escènics i públic en general. El seu “Obrador Internacional de Dramatúrgia” genera una rellevant dinàmica de cursos, tallers o trobades. Amb el canvi al Poblenou guanyaran el doble d’espai, “no serà ni tan petit com el que tenim ara, ni tampoc serà massa gran, és el que necessitem”.
La Cooperativa Pau i Justícia va néixer quan acabava el segle XIX i a l’any 1910 va aixecar el local actual de PereIV tot ampliant-lo, tal com el coneixem ara el 1924. Va a arribar a tenir 1250 socis, que gaudien d’una espècie de subsidi d’invalidesa, va aixecar pisos, va ser cooperativa de consum, a més de promoure múltiples iniciatives socials i culturals. Forma part del patrimoni històric del barri.
Des de l’Associació de Veïns i Veïnes celebrem aquesta decisió i esperem que en 2 o 3 anys podem gaudir d’aquest espai tan estimat que acollirà a una entitat que pot aportar molt dinamisme cultural al Poblenou. En Toni Casares, director de la Sala Beckett, conscient d’això, ens ha assegurat la seva vocació de ser una entitat integrada i en diàleg constant amb el barri.
Aquesta bona noticia no ha d’amagar la necessitat de que l’Ajuntament trobi un emplaçament idoni per l’Ateneu Colon que, malgrat que els interlocutors ja havien descartat anar a la Cooperativa perquè no tenen temps d’esperar a la seva rehabilitació, tal com el seu dia els hi va prometre el Districte, encara tenen el problema pendent.
No volem passar per alt que la nota de premsa, a través de la qual, l’Ajuntament ha fet pública aquesta notícia, es titula “La nova Sala Beckett, al 22@”. Doncs, no és veritat, la Sala Beckett no va al 22@, sinó que va al Poblenou. Un cop més l’Ajuntament rebateja el nom del nostre barri. El 22@ no és el nom de cap barri, sinó és la denominació d’un Pla Urbanístic que per a més “inri” no afecta als terrenys de la Cooperativa de Pau i Justícia. Avui no recuperem unes parets anònimes, sinó un indret que té un passat i una història i que forma part d’un barri que es deia Poblenou, és diu Poblenou i volem que en el futur, malgrat tots els canvis, continuí dient-se Poblenou. No és un detall, és qüestió de sensibilitat i si apureu de supervivència.
{mosimage}
L’abandonament d’aquest local per part de l’Ajuntament, actual propietari, causa estralls en l’estructura de l’edifici que en el seu dia va ser la seu de la Cooperativa Pau i Justícia.
Quan la Cooperativa va fer deixar de fer les seves activitats i l’edifici va passar a mans privades, l’Ajuntament va obligar als seus nous propietaris obres de manteniment a la seva façana per preservar el valor històric i simbòlic d’aquest immoble. Mes tard, en bon encert el consistori va comprar l’edifici que estava qualificat d’espai d’equipaments. Paradoxalment, des de llavors l’edifici ha estat abandonat.
En el mes de maig passat l’Associació de veïns va demanar poder fer una visita en el seu interior i va poder comprovar el mal estat de la segona planta degut a les goteres i a l’entrada de coloms per les finestres obertes que havien convertit, per exemple les butaques de la gran sala del teatre en una gran catifa d’excrements. No obstant, la part a on s’ubicava l’escola es conservava molt bé, fet que hi ha contribuït els immigrants que durant un temps han ocupat aquestes naus que com es d’imaginar no els agrada ni dormir a l’hivern amb les finestres obertes, ni mullar-se quan plou.
Davant de la petició de l’Associació de que de manera immediata es revisés la coberta de l’edifici, el regidor Narvaez va considerar de que no val la pena gastar-se ni un duro sense tenir la seguretat de que l’edifici té una estructura prou sòlida que garanteixi una futura rehabilitació. Ens va comunicar que encarregaria un estudi en aquest sentit, però ha anat passat el temps i el més de juny encara no es tenia clar si aquest estudi el finançaria el Districte o el 22@. Mentrestant, l’edifici es va deteriorant...